2n cicle d’ESO: 2n premi prosa.

 

DIARI DEL SILENCI

Autora: Laia Albert Masip

 

1 de setembre de 2012

Estimat diari,

Bé, així és com es comença, oi? És el que he sentit a les pel·lícules o he llegit als llibres.

Normalment el començament d’un diari personal es fa en un dia feliç on el seu autor vol relatar per primer cop la seva increïble vida plena d’alegria.

Bé, aquest no és el meu cas; em dic Sara, tinc 14 anys i avui marxo del meu poble, Olivella, deixo el meu col·legi i, el que és pitjor, els meu amics per traslladar-nos a Barcelona.

El meu pare ha viscut aquí tota la vida, treballant com a pagès i la meva mare va venir des de Lleida per ser professora a l’escola del poble.

Encara avui no sé ben bé perquè marxem, segons les explicacions dels meus pares és per treball i per buscar un  futur millor amb més oportunitats per al Daniel i per a mi. Però el fet de veure el pare i la mare preocupats cada nit abans d’anar a dormir, és suficient per adonar-me’n  que la situació no és ben be com ells ens l’expliquen.

Començo aquest diari per motivació de la Jimena, una  de les meves millors amigues del poble, a qui he promès escriure en aquest diari sovint per tal que quan ens tornem a veure, el temps no hagi passat entre nosaltres.

Ara mateix em trobo al cotxe de camí a la meva nova vida, l’aire que arriba des de les finestres del cotxe em fa desconnectar de les terribles cançons hits dels 80 que estant  sonant a la ràdio.

14 de setembre de 2012

Hola diari!!!

La Jimena estaria molt enfadada si s’adonés que fa tants dies que no t’escric, però aquest secret queda entre nosaltres dos.

Bé, per ser sincera estic molt nerviosa, avui començo institut nou aquí a Barcelona.

Tinc por, a més de començar 3r d’ESO, l’inicio en un nou lloc on no conec ningú.

Ja et contaré com em va l’experiència.

16 d’octubre de 2012

Diari,

Fa molt temps que no et parlo, però sincerament no tinc molts ànims.

L’arribada al nou institut és una de les pitjors situacions que he passat  mai. Gairebé tots els nois i noies es coneixen d’abans i només un parell de nenes i jo som noves.

No em sento còmoda en aquest institut, des del primer dia els nois em molesten, em tiren papers i, el pitjor, m’insulten sense cap sentit, sense conèixer-me de res.

Les noies, dirigides per la bruixa de la Carla, es dediquen a burlar-se de mi quan passo pel seu davant, a deixar-me notes a la taquilla i a fer-me sentir molt malament amb les seves mirades i murmuracions constants.

Quan els pares em preguntem com va l’escola, em limito a respondre un simple bé amb una rialla desencaixada. No els vull preocupar més, cada nit els escolto parlar sobre el banc, sobre el treball, el lloguer… Tenen problemes econòmics i només faltaria que la seva filla els amoïnés amb problemàtiques d’adolescent.

26 de gener de 2013

Hola diari,

Fa poc que hem tornat de les vacances de Nadal i ja torno a estar capbussada en aquest malson a l’institut.

Avui, sens dubte, he tingut el pitjor dia des que sóc aquí. Aquest matí, en acabar la classe d’Educació Física, he anat cap als vestidors a canviar-me, en entrar he sentit com totes les noies esclataven a riure tot mirant-me.

He anat al meu lloc i la meva roba no era allà.

En girar-me, tot just darrere meu, restava la Carla i les seves amigues mirant-me tot dient:

-Què passa grangera de poble? No trobes la teva fastigosa roba? Potser has de buscar a les escombraries que és el lloc on hauria d’estar.

He sortit corrent cap al pati a buscar la meva roba que, efectivament, es trobava a la paperera.

Em volia morir, mai m’he sentit tan malament amb mi mateixa.

4 de maig de 2013

Diari,

Gairebé no escric res perquè no em sento amb ganes de fer-ho. He arribat al punt que ja no m’afecta res del que em diuen, suposo que ja m’he acostumat i, en certa manera, crec que si tothom pensa que no serveixo per als estudis i que sóc una inútil, tindran raó.

Sóc totalment invisible a classe, tant per als alumnes com per als professors.

A casa, em limito a estar el mínim de temps possible amb la família, ells no m’entendrien. Em tanco a l’habitació i penso en el meu futur, mai aconseguiré res, no sé ni qui realment sóc.

10 de setembre de 2013

Hola diari,

Per primer cop en molt de temps em sento feliç.

La meva família i jo ara ens hem instal·lat a Lleida, la mare va trobar plaça com a professora en un col·legi d’aquí, el Col·legi Episcopal, on jo cursaré 4t d’ESO.

Els avis i oncles que viuen a Lleida van convèncer la mare perquè  tornéssim. A més, les males notes que vaig treure a l’antic institut, va ser la raó final per traslladar-nos.

Et seguiré informant, com sempre, estimat diari.

20 de maig de 2016

I així acaba la meva petita història, ara tinc 18 anys i he acabat Batxillerat fa tan sols uns dies amb matrícula d’honor.

Aquest col·legi de Lleida em va acollir amb els braços oberts i he pogut trobar vertaderes amistats que no oblidaré mai. Vaig decidir convertir la meva història en el treball de recerca de Batxillerat i gràcies a aquesta decisió he rebut nombrosos premis.

Qui li hagués dit a la Sara de fa tres anys que aconseguiria trobar el seu camí, que seria realment feliç?

En aquest temps he perdonat i, el més important, m’he perdonat a mi mateixa. Considero que haver patit tant és un do que juntament amb  el de l’alegria m’han permès poder entendre les persones; per això, aquest any començo el grau de Psicologia.

El missatge final que vull transmetre és que mai perdeu l’esperança en vosaltres mateixos i trenqueu amb el silenci, que expliqueu que està passant en les vostres vides, a classe, a l’ institut  i, sobretot, a casa.