Batxillerat: 2n premi prosa.

ELS SIMIS

Autor: Joan Piñol Cañadell

 

Qui em mana posar-me en això? No sé de què fer l’escrit i això em fa pensar en qui em mana realment, a mi no em mana ningú!!!

Sí! I uns ….  a mi em mana tot déu, si sóc un matat…

Porto tres línies i he repetit quatre cops la paraula “manar”, què m’està dient el meu subconscient? En aquests moments no sé com continuar… Què faig? Ho deixo estar? O continuo malgrat tot i esbrino per què “m’emprenya” tant aquest mot?

Ho deixo estar!!!

No… hi ha alguna cosa dins meu que em fa seguir, tot i la mandra. És el fet de complir amb allò que crec que s’espera de mi? És el sentit del deure? És no saber trencar amb el que crec que són imposicions?, per què són “imposicions” o indicacions que em dóna la vida?

I si no continués escrivint, per què ho faria? Per què és el correcte? Per la mandra? Per què ja n’estic fart?

En aquests moments, renegaria de tot, col·loquialment parlant, “em cagaria en tot”, però… cal continuar.

Això em fa pensar en aquell experiment dels simis, el sabeu?

Hi ha uns simis tancats en una gàbia i els hi van introduint peces de fruita; cada cop que un simi s’atansa a agafar un plàtan, els altres reben una descàrrega elèctrica i així es va repetint fins que els primats acorden no agafar cap aliment més.

Seguidament introdueixen un nou exemplar que, evidentment, s’adreça directament al menjar; els altres simis perquè no ho faci, l’agredeixen. Van entrant nous exemplars (cada cop que en ve un, en marxa un dels antics) i es repeteix sempre el mateix.

Arriba un moment en què tots els simis de la gàbia són nous, és a dir, no han rebut la descàrrega elèctrica quan es volien atansar al menjar i, per tant, no tenen aquesta associació negativa i violenta amb l’aliment. Què passa quan n’entra un de nou? Doncs que segueixen amb la seva inèrcia i el peguen tot just entrar a la gàbia, sense més ni més.

Per què l’haurien d’agredir? El nou membre del grup no ha tingut temps d’   intentar apropar-se al menjar o de mostrar una actitud hostil, però tot i així és apallissat. Aquest costum s’ha instal·lat a la gàbia, la violència envers els nous ha esdevingut un costum, el primat que va ser agredit al seu dia, avui agredeix al que acaba d’arribar i no és vist com un problema,  ans al contrari. El simi actua d’aquesta manera perquè així és com va ser rebut i perquè això és el que veu cada vegada que arriben micos nous.

El fet d’ignorar, tolerar i inclús cometre pràctiques nocives i menyspreables com aquesta no és un tret exclusiu d’aquesta gàbia. Només cal mirar al nostre voltant per veure que la nostra societat és víctima d’aquest tipus de convencions. És possible que la reacció d’aquells primats hagi sorprès a un gran nombre dels qui, com jo, han llegit l’estudi; però… qui se sorprèn quan un polític és imputat per corrupció?

El fet que un polític o qualsevol càrrec públic escollit per un poble que li ha dipositat la seva plena confiança es lucri amb les arques de tots, que elabori intricades trames de corrupció, que dugui a terme pràctiques mafioses… sembla no sobtar a ningú. Que aquells als que se’ls ha concedit el ‘’do’’ de proposar i aprovar lleis, les utilitzin per satisfer els seus interessos econòmics, personals i partidistes és quelcom ‘’normal’’. Que els qui tenen el país en les seves mans es passin les sessions parlamentàries dormint o jugant al ‘’Candy Crush’’ en lloc de centrar-se en com reduir les aberrants taxes d’atur o com pal·liar els efectes de la crisi econòmica a les llars d’aquells que els han votat, també ha esdevingut normal.

Aquesta manca de moral, de credibilitat i de respecte, tot i no ser una condició sine qua non per arribar a formar part del món polític, no són considerades ni nocives ni censurables.

El més greu és que el gruix de la població es mostra apàtica vers aquestes conductes, a gairebé ningú li molesten, gairebé ningú les considera com quelcom realment dolent, per això gairebé ningú fa res per impedir-les.

I és això el que m’ha fet reflexionar i enrabiar tant: que esdevinguem animals de costums en el menjar, el dormir, el vestir és una cosa; però que acceptem com a “normals” fets totalment delictius i en contra de la natura humana, n’és tota una altra; si això esdevé lògic, què ens queda de la moral?, si acceptem aquests fets sense més ni més, què ens queda de l’ètica i, per tant, de la persona? Com ens en sortirem i tornarem a la nostra essència?

Els primers simis arriben a un acord per un instint de supervivència, de protecció i quan algú de fora pot fer trontollar la seva fictícia pau, l’agredeixen.

La por al dolor, aquesta emoció tan bàsica i poderosa de l’ésser humà, provoca una agressió. La por fa que no actuïn lliurement i no facin allò que desitgen. Fer mal a l’altre abans que ell te’l faci a tu, quan saps del cert que te’n farà… és lícit? És un acte d’amor vers la teva comunitat i tu mateix agredir el nou vingut quan saps que si no actues així et provocarà dolor? Aprendre a base d’escarments, d’acció-reacció és la millor manera?

Segurament que de tot això en podríem estar escrivint moltes i moltes pàgines a favor i en contra, amb comprensió i acceptació de la forma d’actuar o sense… Però…el que sí que sé és que acceptar la violència, el maltractament, els insults, la corrupció… com un fet normal, que es fa perquè els altres també ho fan i aquells també ho fan perquè és això amb el que vaig créixer ens separa totalment de la nostra condició humana.

Quan s’arriba a l’acceptació de tot amb indiferència -m’he centrat en el món dels polítics, però es podria extrapolar a diversos àmbits de la societat: l’escola, el funcionariat i, fins i tot, el món judicial-; repeteixo, quan s’arriba a aquest grau de deixadesa, d’abús… realment es pot trobar una solució? Hi ha volta de full?

Ara em permeto comprendre el meu estat de frustració del començament, el meu pessimisme i la meva negativa a avançar.

Gràcies a aquestes ratlles que he escrit me n’adono que a la Vida hi ha molts entrebancs, però, malgrat tot, és preciosa i que els éssers humans som per essència bondadosos, divins, m’atreviria a dir i que tot i els obstacles, els impediments, sempre hi haurà un estel que ens guiarà.