Batxillerat: 1r premi prosa.

MUNDETA

Autora: Clàudia Gallart Belinchón

Al vell mig de l’era nova, sota un cel blau tot just solcat per uns núvols blancs, fugissers, que el vent suau del juliol empeny tossut sobre les garberes rosses, una papallona vola.

La Mundeta, la petita de Cal Bessonet observa emocionada, des del verd maragda dels seus ulls infantils, el vol d’aquest ésser fantàstic. La papallona és blanca amb taquetes negres i sembla mirar la petita, des de les seves ales, amb uns ulls vermells enormes. Per uns instants, que a la Mundeta li semblen eterns, la papallona juganera es posa sobre els cabells negres de la nena i ella, temorosa, no gosa moure el cap. De sobte, el vent, gelós de la papallona, reclama el seu lloc i bufant suaument l’espanta per prendre la cabellera de la Mundeta per a ell. La papallona surt cercant recer entre les garberes mig espantada. La nena, que no n’ha vist abans cap altra d’igual, surt corrent darrere d’ella. No li importa el vent ni la palla que hi ha a l’era, distreta, saltironeja enmig del camp perseguint la papallona fugissera.

El sol esplèndid d’estiu amoixa les galtes pigades de la criatura que riu feliç. Una lleugera brisa li colpeja la carona. El cel blau ja comença a omplir-se de núvols blancs que a la nena li semblen un ramat d’ovelles. Se les imagina enmig de l’era, quan el blat està segat i el restoll és esporgat per les dones i les bèsties,  finalitzant un cicle de vida que va començar mesos enrere, en una altra estació. I riu. Recorda com recollia agafada a la mà de la seva mare les espiguetes que els homes havien abandonat després de segar el sembrat. I com corria darrere el xai més petit, el que portava el llacet blau que ella mateixa li havia lligat al coll abans de sortir de casa per evitar que es perdés i que l’identificava com a propi. La Mundeta, encara petita, no sap que ha passat tot un any, però s’adona que el món ja no és tan gran.

De cop, encara llunyà, un núvol negre s’atansa a l’era. El vent cada vegada és més fort i el ramat de núvols blancs comença a compactar-se formant gruixudes boles que tapen el sol que, espantat, comença a amagar-se. Els homes criden, recullen les eines de conreu i afanyen les criatures a sortir del camp. La tempesta s’apropa ràpidament. El soroll dels trons comença a ser més fort i a sentir-se més a prop. Ara un llampec creua el cel, és lluny,  però la Mundeta s’espanta i comença a plorar. S’asseu al mig de l’era, el suau vent que abans era fidel company de trapelleries i la papallona han desaparegut; l’un, convertit en una ferotge bèstia que empeny, pessiga i fa mal; l’altra, arrabassada del camp per la mateixa bèstia que la té immòbil.

Lluny una veu la crida, diu el seu nom, ella reconeix la veu, és la de la mare. Enmig del soroll dels crits dels homes, enmig del so dels trons, enmig dels plors, la veu de la mare s’aixeca alliberadora de la por. I corre cap a la veu, no li importen les espigues que cauen i es trenquen, ni les gotes que comencen a tamborinejar al seu cap, ni la papallona que fa uns instants perseguia, ni els llampecs que s’atansen, únicament la veu importa i l’escalfor que promet.

En arribar, uns braços tendres i acollidors la recullen i l’apropen al pit. És una abraçada llarga, intensa, càlida que li diu que tot està bé, que pot estar tranquil·la, que el pitjor ja ha passat, que no ha de témer res. Pot deixar de córrer, de lluitar contra el vent, de sentir por. I la Mundeta es troba fora de perill, a casa. Recolza el cap sobre el pit de la mare i tanca els ulls tot sentint el ritme compassat del cor de la dona que la va portar al ventre i s’adorm.

Per la finestra de l’habitació de l’hospital pot albirar-se un cel blau tot just solcat per uns núvols blancs fugissers que el vent suau del juliol empeny tossut. Al bell mig de l’estança tres dones s’abracen al cos encara calent i sense vida de la mare. El patiment de mesos de malaltia ha desaparegut i s’endevina una expressió serena al semblant de la dona que ara és morta; el seu rostre, abans solcat per un rictus de dolor, és ara tranquil i sembla estar en pau. Fora, el cel abans enteranyinat llueix net i clar i una petita papallona colpeja el vidre, ningú la veu.

Dins, les tres germanes busquen el consol mutu i s’estrenyen fortament buscant l’escalfor en les abraçades poderoses d’amor que consolen i acompanyen en l’orfandat, que relaxen l’angoixa de saber-se soles i que volen compensar la pèrdua d’unes altres que ja no podran gaudir. Abraçades que escalfen, enforteixen i les aproximen en el sofriment compartit. L’absència de la mare les acompanyarà la resta de la seva vida. Hauran d’aprendre a viure amb aquest buit i somiaran retrobar-se amb ella.

Fora de l’abraçada, a la cambra ja en penombra, els ulls maragda de la Mundeta s’han tancat per sempre, la nena que corria alegre empaitant papallones i tenia por del vent ferotge i de la tempesta està a casa amb la mare, assegudes les dues al gronxador a prop de la llar de foc. La nena escolta embadalida els contes de la Munda, l’àvia, i sent com arriben del camp, xops, el pare i els mossos. És feliç i s’adorm.

Al vell mig de l’era abandonada, sota un cel blau tot just solcat per uns núvols blancs, fugissers que el vent suau del juliol empeny tossut sobre l’enyor d’unes garberes rosses, una papallona vola.