1r cicle d’ESO. 1r premi prosa.

LA PILOTA

Autor: Èric Montardit Ros

És estrany que un conte estigui dedicat a una pilota de futbol, una esfera semi perfecta que es fa rodar en un camp i es fa entrar en un rectangle, però escolteu…

En Siraj era un nen que vivia en una ciutat a Síria. La vida allí era molt dura. No podia sortir més lluny de 50 metres de la seva casa. Tan sols tenia una pilota que li havien regalat els seus pares abans de començar la guerra, era la més bona que havien trobat de la marca Nike, de color taronja i negre amb el seu nom gravat en gran. Ell xutava tot el dia la pilota contra un mur mig enderrocat, en un carreró prop de la seva casa. Quan sentia una campana es posava a córrer per anar a amagar-se a casa, volia dir que venien els avions a bombardejar, però algunes vegades no sonava la campana i també tiraven bombes.

Un dia, malauradament, no va sonar la campana i van començar les explosions. Ell, en un atac de pànic, es va asseure a terra i amb la pilota es va cobrir el cap. Va tancar els ulls i plaf! pum! les bombes queien. De sobte una bomba va caure en un edifici del costat. Un tros de casquet va caure cap a ell i va xocar contra la pilota. Va tenir molta sort perquè aquell tros, sense la pilota, possiblement l’hagués mort. Es va quedar molt desorientat i, al cap d’una estona, es va desmaiar a causa del fort impacte i soroll.

Va despertar en escoltar parlar una senyora. Quan va obrir el ulls, va veure una mare amb dos fills que li va preguntar:

– Com et dius? – va dir la mare amb veu molt amable.

– Em dic Siraj – va dir tot espantat.

– Que has perdut la teva família?

– Crec que sí – va respondre trist en Siraj.

La dona per pena li va dir que si volia anar amb ells, que marxaven d ‘allí per anar a un altre lloc menys perillós. Ell, naturalment, va accedir encara que fos una desconeguda, perquè era molt possible que la seva família estigués morta. Tot i així, van estar un temps buscant-la i… ni rastre!

Van caminar molt, després van anar els quatre amb una moto i quan es va acabar la gasolina, van tornar a caminar fins arribar a la costa.

Van pujar en una vella llanxa de les que tenen els vaixells per si s’enfonsen. Van recórrer molt territori pel Mediterrani fins que, per mala sort, va punxar la pastera. Ell, com que portava la seva pilota, es va agafar i va tancar els ulls. No sabia nedar i la resta tampoc. Es va anar allunyant pels corrents marítims, fins que passat un dia va sentir una mà càlida, va obrir els ulls i… eren guardacostes! Els va explicar la història de la pastera i ells van continuar buscant supervivents sense sort. Va poder menjar i va ser conduït a Barcelona, on va iniciar una nova vida.

Quan es va fer gran va estudiar INEFC, però sempre amb la seva pilota de la sort a la seva vora, que s’anava deteriorant. Quan tenia problemes abraçava la pilota, tancava els ulls i es deixava portar per la vida.

Quan es va treure el títol d’INEFC, va començar a entrenar equips de futbol, primer en un col·legi va guanyar la lliga, després en un club d’un barri i també va triomfar; després a l’equip del Lleida també va tenir molt èxit i, finalment, en un de primera categoria. Amb 29 anys va ser tot un ídol per als nens refugiats, tots el veien com un exemple d’esperança. Això sí, sempre portava la seva pilota de la sort al costat. Ell només cobrava per les necessitats bàsiques i la resta de diners eren per als camps de refugiats.

Va guanyar diferents títols. En una final de la Champions a Manchester també va guanyar, però això no va ser el més important. En la roda de premsa posterior al partit, un periodista àrab va demanar la paraula i va dir:

-Bon dia em dic Mohamed Alabi. – I va fer una pausa.

Tothom el prenia per boig, perquè en lloc de fer una pregunta en una roda de premsa, sols va dir el seu nom, era estrany. Però aquell senyor no era periodista…

En Siraj el va mirar als ulls i es va quedar de pedra, va dir molt emocionat:

-Pare !!! Ets tu?

El senyor àrab va fer un gest amb el cap tot dient que sí i també es va aixecar una senyora al seu costat, que era la seva mare.

En Siraj es va aixecar ràpidament, va anar abraçar als seus pares amb els ulls plens de llàgrimes i els va preguntar com l’havien pogut trobar.

El pare va dir:

-A nosaltres ens van dur a Anglaterra i molt tristos vam anar fent la nostra vida. Fa dos dies, vam veure’t per les notícies, però no et vam reconèixer pel físic, sinó per la pilota amb el teu nom.

FI

I ara, digueu-me que no és important una pilota. Aquesta va salvar la vida d’en Siraj dues vegades i gràcies a ella es va trobar amb els seus pares.